Palpitacions.

Els llocs se'ns fan existencials a mesura que els anem construint al nostre interior, hi dediquem els nostres temps formulant particularitats que fan de l'ambient una mica familiar.

Gràcies a aquestes particularitats aconseguim percebre en l'ambient infinitat d'aromes que ens van guiant cap a un propòsit, allò a què dediquem el nostre temps i dona sentit a la nostra presència.

El cor necessita presències per poder bategar amb força, tot i les resistències per ser reconegut. No hi ha sortida possible, no estem en un lloc aliè, mai no ho vam estar, som l'anhel de la nostra existència.

La bogeria és un terme familiar a l'argot de la meva institució, sobretot, quan allò que fas és comprensible, compartit, però en cap cas, acceptable. Un terme compromès, acceptar, que pot arribar a enderrocar tot allò que s'ha construït.

Les discursives sobre estudis empírics poden obrir finestres, però no arriba l'aire, la realitat sol ser una altra. Si als llocs on succeeixen les coses seguim sense tenir registres empírics seriosos, difícilment el professional se sentirà reconegut.

Així passa, que mentre les ponències s'omplen de resultats eficients en llocs entenedors, els que hi cohabiten es miren incrèduls d'aquesta manca de consciència, el del desarrelament del saber amb l'acte i d'aquest suport d'una realitat insostenible.

“A la meva residència som icebergs a la deriva en un oceà de perplexitats, tot el que un fa sorprèn i tot i així, només els mostrem una part ínfima del nostre ésser. Els nostres cuidadors estan en un continu estat d'estupor i desconcert, no hi ha res més difícil d'acompanyar que el propi esglaiament.

Ells fan ressò del viscut fora de les nostres fronteres, són històries, les seves, incompletes, amb prou feines mostren una escletxa del que és nostre. Tot i així, amb tot l'estat d'alarma que produeixen, el seu ressò, tot i ser comprensible, no és acceptat.

Per ser reconeguts, ells, els nostres cuidadors i nosaltres els nens, manca d'aquest valor i coratge necessari per enderrocar anys de cura. La protecció difícilment ens pot ser útil quan els seus agents ignorin les nostres històries de vida.

La rebel·lia a la residència és un fet, hi ha molt de gel al fons de l'oceà i els seus malestars afloren una mica més gran. Un cuidador que desconeix aquesta realitat maltracta involuntàriament una vida turmentada.

Una institució que desatent un crit d'auxili maltracta voluntàriament una realitat que va més enllà de la protecció i la cura. La dignitat és un bé preuat, ningú no desitja ser víctima des d'un lloc de protecció, malauradament la resposta a aquesta realitat és resposta amb hostilitat i violència.”

Antonio Argüelles, Barcelona.