Mon Pare.

Si un és observador pot arribar a veure escenificacions que es repeteixen amb el pas dels anys, són representacions que mostren ràfegues de llum a llocs on la foscor és predominant. Una de les característiques de la manca d'observació és haver d'exercir la tasca educativa amb bastons de cec, amb ells vas temptejant els teus sabers amb el teu mandat.

Un mandat és el compliment d'un treball educatiu que està condicionat en un alt grau d'aferraments, els quals, tot i estar ben documentats per multitud d'estudis científics, tenen certa rebel·lia a poder ser pautats i normalitzats. No tot allò que portem endavant en la nostra tasca és predictible, acotat i pautat. De fet, una de les característiques de l'educació és el seu alt nivell d'adaptació i de creativitat davant dels reptes.

La demanda més gran que fa un infant a la meva residència és sentir-se segur, és des d'aquest lloc de seguretat on es va formant cert aferrament. Els infants a la meva residència són perseverants en els seus reclams cap a l'equip educatiu a exercir funcions de sustentació incondicional. En moments de gran sensibilitat on les emocions estan al màxim exponencial és quan l'aferrament sorgeix, aquest enllaç de connexió que il·lumina el camí.

Una de les marques amb què arriben els infants a aquesta residència són les seves mancances de figures paternes. La inexistència d'aquesta figura implica grans conseqüències, no només la pròpia absència, sinó també la precària estimació que té l'infant sobre ell mateix. Les comparacions a altres realitats familiars poden projectar als infants una elaboració mental que els pugui ajudar a allunyar-se del jou de fatalitats.

L'encàrrec educatiu a la meva residència té aquest objectiu, mostrar altres realitats familiars amb figures que proporcionin allò científicament documentat. Un treball ardu i complex que no està prestat a observacions, tot està centrant en la immediatesa, i amb això els seus sabers, els de l'equip educatiu, es van allunyant de les realitats amb què s'enfronta el mandat. La paradoxa la veiem quan un pare i el seu fill jugant a pilota es poden vincular amb menys complexitat i naturalitat amb un dels nostres infants, en gran mesura, gràcies al treball d'observació envers els seus fills.

"Reconec que amb set anys aquest món em ve gran, tot allò que tinc al meu voltant està creat per gegants. El sol fet d'anar al bany, asseure's a taula, seguir el pas dels meus cuidadors o pujar unes escales, són actes que no em deixen indiferent. No paren de recordar-me que encara segueixo sent un nen insignificant.

Quan vius en un món de feres no pots badar a ser nen, fas servir totes les teves energies a créixer en el menor temps possible, sorgeix aquesta necessitat d'apropiar-se d'un lloc, el teu. Si un cadell de lleó sap que per ser respectat primer cal aprendre a lluitar, jo aprenc, tinc feres per donar i vendre. Estic fart de ser un sac de dissorts que ningú vol, fart de ploriquejos enarborats en banderes de derrotes. Faig ús de fets victoriosos, paraules incendiàries, actituds violentes, el que sigui necessari per marcar el meu territori.

L'equip educatiu, els meus vetlladors, lidien dia i nit amb malestars, els meus i els dels meus companys. La residència és un continu brollar d'erupcions incendiàries amb les què busquem les seves atencions, amb elles entreveuen allò que ens fereix, embrancant-nos cegament en una lluita perduda.

La meva llar, on vaig passar els meus primers anys, va ser un entorn hostil, mancat d'afecte i de cures. Aquesta argumentació vaig rebre dels serveis socials quan vaig ser rescatat. Ells em van dir que mentre la situació no millorés passaria a un altre lloc on poder estar abrigallat per cuidadors i acompanyat de nens i nenes. Un lloc que en poc temps vaig identificar com la meva selva i les seves feres.

Vinc d'un entorn familiar difícil de descriure, la meva família és una barreja confusa, parents inconcrets, em costa veure'n les fronteres, aquelles que delimiten i defineixen els seus membres. Des que vaig néixer estava acompanyat de persones que m'oferien afecte i m'ho treien alhora, vetat d'aquell amor incondicional que tant anhelava.

Quan vaig ingressar a la residència vaig optar per donar per mort el meu pare. No és fàcil sostenir un pare que mai no ha gosat conèixer-me, seria una confirmació d'un rebuig, una càrrega pesada de sostenir, un assenyalament que m'allunyaria d'aquell lloc desitjat. Quan tens un pare mort fas amb ell el que vulguis, no busques compassió, només reivindiques allò que et pertany.

La meva mare em va donar a llum, em va veure néixer, amb prou feines podia sostenir-se sola, tenir-me no va ser un desig, ella sempre estava envoltada d'altres, els altres eren el preu per la seva llibertat, encara que això fos una quimera, una mare mai no deixa de ser mare. Ella em deixava en solitud, passava llargues jornades amb estranys i quan m'oferia la seva companyia es mostrava dolguda davant de la vida. Aquests estranys, els seus companys eren candidats a pares, tots amb pretensions de dominació. Mai no va ser feliç, els seus plors, els de la meva mare, encara els tinc gravats a la meva memòria, les seves mirades, les dels meus falsos pares, encara em gelen la sang. Van ser ells els que em van mostrar com lluitar en un món de feres.

Quan veig els adolescents de la meva residència exaltar-se de manera incendiària, sento certa curiositat pel seu desenllaç i alhora angoixa per la seva violència, sabem que els nostres educadors hi seran apagant focs, sostenint-nos per apaivagar-nos. Ningú encén metxes sense ells, perd tot sentit cremar sense cap control. Els focs extingibles duren eternitats i et deixen esgotat més enllà de la sufocació. Els inextingibles la policia irromp, l'educador deixa el seu espai i llavors el foc s'extingeix immediatament. Quan la gran fera entra a casa tots segueixen les seves lleis.

Els meus moments preferits a la residència són quan sortim al parc; els meus companys més grans fan entremaliadures i passen una bona estona junts, els meus busquen altres amics per jugar a pilota o qualsevol altra cosa. Jo sempre busco el mateix, aquells pares que juguen amb els seus fills i aquells fills que juguen amb els seus pares. Quan els trobo jugo amb ells, soc capaç de deixar-me guanyar, fins i tot de deixar de jugar, només contemplar-los m'omple de joia. De vegades algun fill coneixedor de les meves intencions saboteja el bon clima deixant-me clar que el seu pare només reconeix els seus fills i que jo soc un estrany.

El meu pare abans de morir va pujar al cim més alt, va caçà el tauró més gran, va creuar nedant un mar immens, va cavalcar lleons de la sabana, va viatjar a l'espai en grans naus i va conèixer altres planetes. El meu pare era molt estimat per tothom, si fos viu, m'hagués buscat per tot el mon, però no puc plorar per ell, he de ser fort i deixar enrere aquesta estúpida infantesa."

Antonio Argüelles, Barcelona.