Crepuscle.

Albes que mostren senders a cada raig de sol que il·lumina la mirada, propòsits que cauen amb l'ocàs, nit rere nit, alliberant ombres que reclamen pietat a una desolació absoluta

Somnis de fantasies i alegries ofegats en pantans tenebrosos que amb els seus espants endimoniats es mostren altius claudicant qualsevol apèndix d'esperances. Lloses que cimenten vides assedegades de bones voluntats.

Esperances cotitzades a preus desorbitats, somnis de desitjos vetats, murmuris de melodies serenes sacsejades pel plor, aromes infinits abraçant tragèdies, llàgrimes esplaiades alliberades de temps llunyans.

Fonts d'anhels que amb prou feines brollen, bells records que amb prou feines suren, fràgils esperances que a penes es sostenen. Són desitjos que lluiten per ocupar espais pecaminosos, l'essència d'un mateix, el silenci de les mirades, la fatalitat del seu destí.

Voluntats soscavades suplicants de ser sanats, reclam d'ànimes que confortin el dolor del clau ardent que ressona a veu altiva, “el teu destí no és altre que el meu”. Ànimes que timonegen un rumb cap a l'anhel, l'origen del desig més profund, l'amor veritable.

“Vaig deixar la meva llar de forma abrupta, la meva mare em va abraçar i el meu pare va plorar, amb prou feines sabia res. En arribar a la residència els meus educadors buscaven la meva felicitat, paraules reconfortants i abraçades, moltes abraçades. Tenia cinc anys.

La primera nit no vaig dormir, no entendre va ser el meu turment més gran. El demà, era inabastable i llunyà, l'ara, era etern i insuperable. Vaig plorar desconsoladament fins a la meva última llàgrima, el meu desig anava esfondrant-se a passos de gegant.

Aquesta va ser una nit darrere l'altra, el consol, la llum d'un dia nou, l'angoixa, el seu ocàs. La meva companya d'habitació em recrimina tant de dolor, ella havia cicatritzat la seva tristesa en un racó del cor. No volia que tornés a brollar aquest sentir.

El relat que cada nit escoltava sobre històries amoroses va anar confortant el meu cor afligit, gràcies a elles, vaig aconseguir anar teixint un lloc on aixoplugar el meu dolor. Només espero que algun dia tingui paraules per alliberar-lo del meu cor.”

“Ahir vaig tenir un malson, la meva educadora en acabar la seva jornada se'n va anar a casa seva, jo em vaig aixecar del llit angoixada, vaig anar a cercar-la, però ja no hi era, va desaparèixer a la nit com les meves esperances.”

Antonio Argüelles, Barcelona.