Consens.

Un dels dilemes més complexos que un educador o educadora es troba en incorporar-se a la nostra residència infantil, sol ser la dificultat de mantenir la coherència en el seguiment de les directrius de l'equip, sense perdre el rol educatiu.

Quan es prenen decisions de l'equip, no es presta en consideració certs matisos que poden ser contraproduents per al seu benestar. Sovint és la direcció, avalada pels més veterans, els que proposen mesures d'acció o respostes a certes situacions disruptives per part dels residents i que acaben sent aprovades per consens per la resta de l'equip. Unes mesures que a la pràctica reforcen el rol dels educadors més veterans i subtilment desacrediten els nouvinguts.

"En reunió d'equip hem pres la decisió de no deixar sortir de la seva habitació el noi que es va escapolir, per tant la llar quedarà tancada amb clau per evitar una possible fugida. Porto en aquesta residència una setmana, estic de prova, a penes conec el noi fugat i la resta d'infants i adolescents, però d'entrada he de prendre un rol de contenció que no m'agrada."

Aquesta tarda treballo al pis on hi ha el noi, només arribar s'insinua, em diu repetidament que s'escaparà i que no podré fer res per evitar-ho. Surt constantment de la seva habitació, li faig entrar, em falta el respecte, em sacseja, busca el conflicte. Continuo ferm en el meu relat, insisteixo que vagi a la seva habitació, no li puc donar una altra resposta, és el que s'ha acordat.”

“El noi es mostra violent, tira tot a terra, aixeca els braços i parla a crits. Davant aquest panorama ve un educador que el coneix bé, parla amb ell calmat, veig que li té respecte, al final aconsegueix que es quedi a la seva habitació, l'educador em diu que no dubti en cridar lo, que estarà atent. Aquella tarda, em vaig sentir impotent.”

“El noi es mostra violent, llença tot a terra, aixeca els braços i parla a crits. Davant d'aquest panorama ve un educador que el coneix bé, li prego que no intervingui, que em faig càrrec de l'incident. Un cop sola li obro la porta, li dic que sortirem, que em parli al carrer i en tot cas tornem. El noi ara no vol sortir, vol saber perquè vaig venir aquí, parlem una llarga estona a la seva habitació, demano al veterà que es faci càrrec del pis mentre estic amb el noi. Aquella tarda em vaig sentir apoderada.”

Antonio Argüelles, Barcelona.