Argila

Per a aquelles persones amb ments que inspiren i mans que eduquen, escoltar discursos afirmant que l'educació té el poder de tocar les infàncies gràcies a la seva tasca d'emmotllament, poden portar-les a múltiples interpretacions. El domini d'un desig davant d'una realitat en seria una.

Un dels perills amb què s'enfronta el treball educatiu amb infàncies és la connotació de la simbologia de la paraula i la seva repercussió, l'efecte que hi exerceix. Un far en si no és més que una construcció de salvaguarda, però la seva simbologia porta alguna cosa més profunda a les ments de les persones: “soc la teva salvació, segueix la meva resplendor”.

El desig d'un futur, d'una vida millor, és lícit, empodera a les persones de valors i pensament crític, però també ha de sostenir vestigis de turbulències i desassossecs de temps passats. Les paraules amb què l'educació conforta les infàncies tenen un valor que poden deixar marques, per tant, han d'anar unides de la mà dels passats, obviar-ho és viure un engany, una il·lusió.

El poder de la paraula pot arribar a modelar les infàncies en allò que un vulgui, com les mans amb argila tova. El repte de l'educació és no deixar marques als cors d'aquells que acompanyem, per això, cal que les seves vides prenguin consciència del seu dolor i des del dol puguin construir un desig.

Les paraules i els gestos ben mesurats són l'aigua que sacia la seva set. Les infàncies necessiten ser saciades d'esperances tangibles, compromeses i sinceres. Qualsevol gest o paraula que no estigui acompanyada d'un compromís, falti a la realitat o no tingui criteri deixarà una cicatriu d'ira, culpa i humiliació als seus cors.

"Recordo que quan era petit dinamitava qualsevol vestigi d'harmonia per poder mostrar la meva còlera. Un exercici de veus alçades i gestos amenaçadors que demanaven ser correspostos, un combat sense treva que reclamava la ira de l'altre com a victòria, un desig de saber que algú podia sentir el que sento.

En aquells anys d'infantesa el caos va ser el meu company fidel, vivia els presents amb les seves llums confortants, més enllà, deixavan de resplendir inquietant la meva ànima. Però amb els anys, els meus educadors em van omplir de promeses carregades de desitjos i amb elles podia veure el futur.

Vaig deixar enrere el meu passat, vaig fer un forat al meu cor per oblidar-lo. Vaig alçar la mirada, hi havia llum al camí, van aparèixer esperances. Però quan un desig no et representa hi ha alguna cosa de la figuració que et deixa buit, en busques les causes, indagues en el camí, no trobes sentit, veus que vas deixant reptes i perdent motius. Al final maneges fracassos i  abandones.

Vaig començar a furgar el meu passat, treure del meu cor allò que vaig deixar en l'oblit, van aparèixer vestigis on em vaig poder reconèixer, no em van agradar, però eren meus. Vaig deixar definitivament el camí dels desitjos i prendre passos equivocats, no vull ancorar-m'hi en ells, però és l'únic que tinc. Reconec que soc un fracàs, tenien un futur per a mi i ho he rebutjat.

El meu desig és poder deixar allò pel que he lluitat, tenir algú que pugui sostenir el meu passat, que llauri amb mi un nou futur, que entengui que no visc de bones intencions, sinó de reconeixements. Necessito asserenar el meu cos, deixar enrere paraules il·luminades i refer el meu camí. “

Antonio Argüelles, Barcelona.