Llar

La representació d'una llar conté infinitat de matisos per a un infant. La llar com a lloc de cura i protecció està estretament relacionada amb el vincle familiar. Un espai físic i psíquic on es teixeix interaccions i es creen representacions mentals que van forjant la personalitat.

El trencament de les funcions de seguretat i protecció a una llar familiar comporta per a l'infant una difusió i dependència dels rols familiars. El quotidià és un sucumbir lent però persistent cap a l'abisme. No és fàcil posar en dubte allò que et sustenta.

Hi ha circumstàncies extremes de desprotecció, poques, que reclamen una separació, un acte diligent, però alhora tràgic perquè durant un temps la teva llar deixa de ser familiar. Un procés de gran dolor que té com a objectiu mostrar patrons d'acord a models que garanteixen el benestar.

Les temporalitats en residències no haurien de superar els dos anys, però a la pràctica els temps són excessivament llargs. Un temps on viuen noves projeccions que reclamen un discerniment sobre les seves identificacions. Un acte intrínsec que posa en qüestió els pilars familiars.

Sorgeix un reclam d'allò que ha estat negat, noves pautes i límits entenedors com a protectors que els hi garanteix seguretat. Hi ha una necessitat punyent de tenir la certesa que poden ser sostinguts. Una lluita sense caserna on s'ha de bregar amb la inquietud que provoca a l'infant tenir una percepció dissident.

De vegades les lluites acaben en derrotes, el límit no és humanament sostenible. Aleshores els seus últims reclams; intensos i alhora desesperats, van mostrant una desafecció latent. Ja no hi ha llar on sostenir-se, el carrer, l'última frontera, els va cobrint amb un mantell de malestars.

"A la residència tots tenim el convenciment que el fet de créixer no ens agrada. Jo vivia sense percebre el temps, ara, amb quinze anys, amb prou feines ho sostinc. Al principi va ser difícil, però després de compartir alegries i tristeses, vaig fer d'aquest lloc una llar.

Els meus educadors, durant aquests anys, van cuidar bé de mi. No és fàcil rebre retòriques morals buides i de sentiments inerts per part de la teva família. Estar abrigall en moments foscos em va evitar recaure, ells saben com sobreposar-me. Reconec que vaig tenir dues llars; la meva família i la residència. En una, vaig saber com cuidar-me per no perdre-la, a l'altra, vaig abocar tota la meva frustració per no poder ser part de cap.

M'entristeix que aquesta llar, la meva residència, no sigui per sempre, soc conscient que un mur es pot resistir als meus desitjos. Com en tot, sempre hi ha un moment determinat on sorgeix la conjunció que es contraposa amb voluntat destructiva.

Estava a tres Nadals per deixar definitivament aquesta llar, un lloc on els infants més petits aprenen ràpidament a usurpar feroçment allò que vaig tenir, consol. A la meva edat un ha d'emancipar-se a passos de gegant, ningú entra a la teva habitació a dedicar els seus temps, tot és soledat.

A la meva família no els agrada el que veuen, diuen que no em reconeixen, que he deixat de ser allò que creien que era. Les meves visites són difícils de sostenir, de vegades són violentes, altres vegades no existeixo, no sé quina és pitjor. Els meus retorns a la residència eren crispats, difícilment els sostenia i va començar a ser un problema.

És inquietant per a mi que l'evidència del meu reconeixement com a persona tingui com a contrapartida l'absència d'una llar. He dedicat anys de resistència, però les meves barricades sucumbien tot i el meu escepticisme. Van ser llargues hores de solitud, moltes llàgrimes sense destí, fins que un dia vaig desaparèixer i ja no vaig tornar.”

Antonio Argüelles, Barcelona.