Trencat.

Els trencaments es calibren segons l'estat en què es troben, uns tenen millor disposició a ser resolts que altres. Els seus orígens ens poden donar pistes del seu estat, però el risc de perdre una peça sempre és present. Cal ser afinat en els detalls per poder encaixar-ho tot amb la resta.

El trencament d'un nen sovint no és visible, tenen un espectre que requereix agudesa visual, element imprescindible per a qualsevol cuidador d'infants. Aquests, en llocs de protecció, executen amb cura les seves reparacions, però sempre sorgeixen casos on es fa difícil saber de quin trencament venen donats.

Parlem de llocs on aquests nens trencats sostenen les desafeccions impregnades d'una gran solitud, malgrat les esperances utòpiques ofertes pels cuidadors. Un recordatori permanent dels seus passats i una convergència de camins i destins que no tenen certesa.

“A les tardes tedioses no hi ha gaire cosa a fer, però sempre hi ha algú amb qui distreure's. Davant de qualsevol altercat, els nostres cuidadors acudeixen en urgència, venen amb el cos agitat, inquiets i alterats. No sempre passa, però quan sorgeix, és tot un espectacle.

Mai he estat bé, així m'ho diuen tots, sempre em sulfuro i en tardes mandroses soc algú a qui recórrer, ho porto a la sang. Abans d'arribar-hi, ja era violent, els meus companys ho saben, han viscut els meus moments. Ells busquen temps morts perquè cremi en flames i la distracció està servida.

Acabo fent crits, agitant pals, tirant taules i trencant vidres. No, no vull fer mal, sé que abans apallissava les meves víctimes amb una mirada ofuscada fins a veure la seva sang brollar, però no vull que torni aquell passat. Tot i així i a desgrat meu, es resisteix a l'oblit.

Un relat, el meu, que s'ha d'enfrontar a l'evidència, a una mostra més que el bé no té concessions a l'escletxa i l'atordiment. Només el càstig, el penediment i el reconeixement és la meva única opció possible a un retorn al raciocini, allò altre seria entrar en llocs inhòspits on la veritat més profunda va més enllà dels seus límits.

Odio els dies tediosos, evito el contacte i busco la solitud, no soc un entreteniment, vull estar bé, vull ser com ells i poder mantenir la meva ira aplacada. No és una utopia, és la meva realitat, soc vulnerable, necessito ser vist.”

Antonio Argüelles, Barcelona.