La mar. (cat.)

Per a alguns, la sola observació del mar a peu de platja els transporta a records d'infants plens de llum i felicitat. Aquest infinit horitzó tenyit de blaus i d'un sol enlluernador, desperten l'ambrosia d'aromes fresques i fragàncies marines que els fan retornar a aquesta infantesa oblidada.

Viure en una ciutat estretament unida al mar, de platges sorrenques i brises marines, és una cosa que supera qualsevol construcció grandiloqüent. La seva costa és la separació del cos i la ment, passar-ho, és deixar allò conegut i sostenir-se.

Si hi ha alguna cosa característica en els infants costaners, és la fascinació pel mar, la lluita per dominar-lo i les ànsies per anar més enllà. La flotabilitat és un passaport que els permet alliberar-se de lligams i enfrontar-se a allò desconegut per naturalesa.

La platja és una constant per a molts infants de la meva residència. Als estius calorosos és una aventura que no té finals, sols, quan apareix el capvespre i sorgeix l'ocàs. Aleshores, cau una imposició no escrita avisant que el somni va arribant al seu final.

Però en caure la nit i tancar els ulls tornen a jugar amb aquestes onades cristal·lines, observar danses de peixos de mil colors, admirar ocells que amb la seva majestuositat enfosqueixen el sol, acariciar balenes que et somriuen mentre baten les seves cues i cavalcar dofins sense rumb veloços com el vent.

"Aquest cap de setmana va trucar la meva mare a la residència, em va dir que se sentia feble per cuidar-me tot el dia. Porto tota la setmana amb promeses per avui, totes trencades a última hora. No és cap tragèdia, tampoc la primera ni la darrera. La meva mare necessita temps.

Com que no tinc visita amb la meva mare, vaig a la platja amb els meus companys i els meus cuidadors, la tenim a unes poques parades de metro. Només sortir es pot palpar a l'ambient la sal marina. Quan arribem toca untar-se de cremes i entendre què toca i no toca fer a la platja. Una tortura de temps fins que arriba la primera capbussada.

Som com peixos a l'aigua i els nostres educadors estan en estat d'alerta perpètua. El temps passa veloç, sense pauses i de tant riure tinc la boca una mica desencaixada. M'agrada sentir la sorra als meus peus i fer salts com si es tractés de la lluna. Em submergeixo per veure peixets espantats evitant les nostres petjades i algun cranc ermità creient-se amenaçant.

Quan el dia de platja s'acaba, el sol està de camí cap a l'ocàs, llavors toca recollir-ho tot i partir cap a la residència. Són retorns on els nostres cossos esgotats es resisteixen a tornar, a cada pas que fem comporta un esforç titànic.

En arribar la meva mare va trucar, se sentia malament per no haver-me recollit, li vaig dir que no es preocupés, que es cuidés molt i descansés. Aquella nit tots vam anar aviat a dormir, sabíem que si tancàvem els ulls somiaríem amb el mar, deixant així enrere les pèrdues i els avatars de la vida."

Antonio Argüelles, Barcelona.