Torejar.

Els infants i adolescents de la meva residència venen amb construccions d´identitat, uns més que als altres, consolidades. Un ingrés planteja molta incertesa, els convoca, segons el cas, altres identificacions. La resistència de molts ingressos fa que sorgeixin reclams que posen al límit qualsevol treball educatiu. És necessari, com es diu a la meva terra, “torejar” models pedagògics androcentristes, per així poder dignificar sentiments reprimits com; la tristesa, el dolor i la compassió. Un equip educatiu no deixa de ser un mirall on un es pot veure, mostrar-nos amb coherència és la nostra tasca.

"Ell només em va mirar, n'hi va haver prou, li vaig donar una clatellada. Acabava de rebre una reprimenda i aquell desgraciat, amb la seva mirada, em va enfurismar i la meva mà va fer la resta.

L´educador va veure el que va passar, vam alçar la veu, quina més alta, en pocs minuts vam encarar una baralla, qui domina qui. Jo tenia ganes de fer mal, ell intentava tranquil·litzar-me amb els seus ulls enfurismats.

Esdevingut l'incident, em van preguntar perquè tanta violència gratuïta, no volia ser una merda com els altres, m'han de tenir por per respectar-me."

"Ell només em va mirar, va ser suficient per sentir-me alleujat. Acabava de rebre una conversa amb un educador amb qui tinc estima, amb la mirada, vaig recuperar allò perdut.

L'educador amb la meva confessió em va oferir consol. Ningú ofereix consol després d'una traïció. Em vaig aprofitar de la seva confiança, li vaig mentir, li vaig faltar al respecte, els altres em van donar l'esquena i ell seguia creient en mi.

Esdevingut l'incident, em van preguntar perquè vaig voler reconèixer la meva culpa, jo volia recuperar el meu lloc i ell m'ho pot oferir, sap com jo, que vull ser respectat."

Antonio Argüelles, Barcelona.