Sacsejades.

L'acte de “capejar el toro” sovint és simbolitzat com una mostra de masculinitat exacerbada i d'una crueltat atroç. Un matís viu que encobreix altres simbologies, altres significats.

En el camp socioeducatiu, fer servir el terme “capejar” no té aquestes connotacions masculinitzades i cruels, sinó més aviat de sustentació davant de reclams de presències i vivències insostenibles.

Un adolescent desbocat mostra la seva ira, malestar, angoixa i temor, amb emocions vives i feridores que necessiten ser sostingudes. Són envestides que s'han de trampejar amb determinació, és part de la cura, un bon professional reconeix aquestes crides d´atenció.

No és fàcil mantenir-se íntegre quan aquests ulls enutjats et situen al límit del sostenible, interpel·lant la teva essència, el que representes i el que ets. Són moments interminables plens de desassossec que et van debilitant a mesura que vas rebent les seves envestides.

Quan aquestes comencen a decaure, quan el seu cos es rendeix davant del teu, dónes l'estocada final, aquest toc a la seva ànima on l'assossec s'expandeix alliberant-lo d'aquests sentiments encadenats. Un acte d'amor veritable que només un educador o educadora pot sostenir amb orgull.

"La tinc davant meu, es mostra ofuscada, observo com la seva mà tremolosa m'assenyala, les meves orelles esclaten amb la seva veu alçada, les seves paraules punxants i desbocades busquen recer a la meva ànima."

Estic, amb prou feines, sostenint la seva mirada; podria aixoplugar-me en llocs d'absència, però vull ser-hi, saber de quines ferides ve tocada. Quan el martiri fa bullir la sang, el dolor floreix d'aquests nius ocults, mostrant-la lliure i autèntica.

En la seva veu percebo les seves sacsejades, és una feina quirúrgica, les seves ferides són profundes, no he de deixar res escampat, hi ha molt desassossec, violència i menyspreu. És una tasca bruta, reculls allò que fereix, no és neutre, el teu cos té vida i la teva ànima consciència.

Continuo escoltant-la amb la meva mirada sostinguda, ara la seva ira i la seva rancúnia a penes es mostren, en el seu relat apareixen paraules desarmades, la seva raó s'il·lumina i amb ella, em reclama respostes. Mesuro les meves paraules, qualsevol relat pot tancar unes portes que començaven a obrir-se.

M'hi acosto, recullo el seu ésser debilitat, està desarmada, anem a un lloc de pau, aquí hi ha hagut una batalla. Les seves llàgrimes feridores han deixat de brollar, ara apareixen altres, captives i reconfortants. Li dono consol amb les meves paraules, la meva veu ressona a les orelles, a penes escolta, ara sap que no està sola.

Antonio Argüelles, Barcelona.