Servitud.

Disposar de la comprensió del món ens pot il·luminar de certes certeses, però també ens pot eclipsar la nostra mirada. La perspectiva de la mirada sempre condiciona aquesta entesa necessària per fonamentar la nostra raó.

Posseir una raó de convergència condicionada, deixa la ment rígida i inflexible davant de qualsevol alternativa. A tal rotunditat inequívoca, l'embrutiment, el maquiavel·lisme i la unilateralitat, afloren com a armes esmolades per defensar posicionaments i reclamar justícia.

La transparència de l'aigua i del seu estat líquid són conceptes irrefutables, estan plens de certeses. Tot i això, aquesta màxima pot eclipsar matisos essencials, complexos i abstractes. La protecció del que és inapel·lable pot encegar mirades més aproximades, sortir-ne, és situar-se a la diana d'aquells més devots.

Separar-se d'una cosa inseparable és una vivència punyent, sempre apareixen buits difícils de sostenir, són amputacions que no fan res més que ressonar a la memòria ecos d'un passat. La lluita per la regeneració necessita aquesta mirada retrospectiva, aquesta necessitat de qüestionar com a acte sincer l'abast dels fets.

Un acte, poder-se reconèixer fora d'aquesta convergència, que va més enllà del propi ésser, perquè es descobreix l'altre, aquell inseparable construït per un tot i que ara amb els matisos és reconegut. Un acte que, si és difamat, calumniat i acusat de no pertànyer a la raó, deixarà el membre amputat en una solitud extrema.

“El meu pare amb prou feines podia cuidar-me, tenia persones estranyes que suplien aquesta funció. No vaig conèixer la meva mare, ell se'n va cuidar. Als quatre anys vaig començar a faltar a l'escola, no tenia pautes clares de son i la meva primesa era evident. Al final, els serveis socials van actuar d’urgència.

La meva proposta des d'un inici va ser l´acolliment per una família mentre la situació no millorés. En tots aquests anys, porto dotze en aquesta residència, el meu pare va fer servir la confrontació com a bandera, traient tot el seu arsenal per dinamitar qualsevol proposta.

Ell, en tots aquests anys que he estat a la residència, es va fer abanderat de les injustícies d'una separació a tots els mitjans coneguts. Mentrestant, jo veia com els meus companys se n'anaven els caps de setmana amb les seves famílies, mentre el meu pare incomplia, una vegada més, el seu propòsit."

Antonio Argüelles, Barcelona.