Sanglots. cat.

Els entorns amorosos són propicis per alliberar-se del jou de l'adultesa primerenca, són alliberadors dels desassossegaments que fan sentir-se en solitud, ens mostren senders d'un retrobament. Són escenificacions que no han deixat d'estar vedades en entorns crispats, les ferides continuen sagnant, però ja no fan tant de mal.

Espais de cura on el sanglot es transforma en consol apaivagant el turment. Aquestes fortaleses inexpugnables resistint embats, s'ensorren deixant ciutadelles desprotegides de violències i greuges. Els seus reclams, poder ser estimats, emergeixen com un camp de gira-sols buscant el sol que els il·lumina.

Aquells sanglots que sorgien amb la ira ara l'amor els ofereix. Són existències funestes, fràgils i requereixen ser beneïdes per un acte d'amor. Només així, exalçant-los, amb el forjat de fonaments serens i compassius, podran consumar allò que se'ls va ser arrabassat. La distinció entre ressentiment i amor.

La presència d'un mateix, el relat més sincer, la projecció de l'encanteri evocant aquestes ànimes que amb prou feines es deixen veure són l'encàrrec més grat per a aquelles ànimes plenes d'amor. Sense la seva presència, res no sorgeix, sense el seu relat, res germina. És en aquesta cruïlla de mirades on apareix la resplendor, el veritable sentit a una vida plena.

“La meva educadora s'asseu al costat del meu llit, les meves companyes d'habitació la reclamen, una plora per no tenir-la al seu costat, l'altra s'ofusca i jo l´abraço amb força.

Una de les meves companyes estava trista, no ha vingut la seva mare a visitar-la, li van dir que estava malalta, una altra vegada. Ella pensa que la seva presència l'entristeix i no sap com fer-la feliç.

L'altra estava ofuscada, el seu pare no ha vingut sol, els seus germanastres li han estat donant detalls de com s'ho passen de bé, no han tingut cap contemplació, ha estat una visita on amb prou feines la va mirar.

Continuo subjectada a la meva educadora mentre sento els sanglots de les meves companyes i veig les seves llàgrimes brotar a cabals. Quan les veig acostar-se al meu llit i abraçar-la trenco a plorar desconsoladament.

Som un mar de llàgrimes que necessiten consol. La meva educadora matusserament ens abraça, sostenint-nos aquesta tristesa que ningú vol, aquest dolor que tots eviten, aquesta presència que torpedina dia rere dia aquest mur gelat on aixopluguem els nostres cors.”

Antonio Argüelles, Barcelona.