Discerniment.

El fet d'entrar en una institució a poca edat comporta per a l'infant el principi d'un buit, res no és més descoratjador que la pèrdua del que un posseeix, la seva infància. No és un procés bondadós, hi ha una extirpació llastimosa que cicatritza sovint en temps convulsos i tempestuosos. És com viure una penitència un cop estàs protegit. Un significant, salvaguardar, ple d'incongruències i sense sentit si no fos perquè el lloc d'on vens va ser un infern.

Si partim d'una infància amorosa podem donar per fet que el discerniment és inherent al nen, no tots partim d'un amor incondicional, altres parteixen de la coexistència entre l'amor i la por, una condemna a estats d'alerta perpetus, un lligam emocional on no hi té cabuda el discerniment. En situacions d'última instància només la salvaguarda en entorns segurs serà una destinació, on l'infant podrà ser estimat sense condicionants. Aquí podreu començar a donar paraules, malgrat les resistències, d'un dolor feixuc i d'un buit extrem.

Un cos alliberat de lligams pot arribar a sentir aquest buit, per tant, necessitarà ser nodrit de noves emocions que esfondrin aquestes resistències i garanteixin la seva salvaguarda. És una de les tasques de la institució, un afany ple de desitjos que requereix de la implicació i compromís de les famílies. Però això no sempre sorgeix, de vegades apareixen casos complexos, de difícil solució, que perduren en el temps. Aleshores, el nen es va fent en un entorn institucionalitzat, on el passar dels casos i els seus temps, esfondren les seves esperances futures.

Hi ha situacions on el sentir de l'alliberament no arriba al seu objectiu, quan hi ha agents d'aferrament que rebutgen alimentar-lo de noves emocions, l'infant difícilment podrà ser nodrit. Un adolescent institucionalitzat sap que usant la seva resiliència adquirida durant anys podrà sostenir-se al seu entorn familiar complex i crispat, només necessita sobreviure. En un entorn de maltractament, vexacions i despropòsits, de vegades l'adolescent omple el buit. Tot i construir-se en un entorn de protecció, aposta per la claudicació i la complaença, sap que les coses seguiran igual, però també sap que ja no és un nen.

"Només vaig ser conscient de la meva realitat quan vaig veure que el lloc on vaig ser destinada no era un lloc passatger, vaig conèixer més casos com el meu. Un lloc on vaig poder obrir els meus ulls a l'entesa, un procés dramàtic; primer vaig haver de dinamitar tot allò construït. Qüestionar-ho va ser el més dolorós, però no tot van ser fatalitats, alguna cosa calia rescatar del que havia viscut. L'abatiment va arribar quan vaig deixar de sostenir allò insostenible.

És difícil acceptar els deliris del meu pare, ara en sé, puc donar paraules als meus temors, a aquests cops sonors i secs al cos de la meva mare. Recordo amb nitidesa les seves llàgrimes brotant dels ulls, la mirada perduda i la còlera ofegada. Recordo aquestes entrades inesperades del meu pare a la meva habitació, aquests passos silenciosos ofegant la meva respiració i aquest afecte torbador desconcertant.

Vaig viure en una llar d'encobriments, ocultacions i simulacions, el que passava a dins quedava confinat i silenciat. La meva mare desfogava les seves frustracions al meu fràgil cos, veia com a cada cop em mostrava un odi encadenat amb ànsies de ser alliberat. Ells, els meus pares, amb els anys no van mostrar canvis ni reconeixements, el maltractament marcava la rutina de les seves vides i cada any passat el meu retorn era més lluny.

Ara d'adolescent va passar curts temps amb els meus pares, he après a sortejar les seves tempestes. Tinc necessitat d'anar-hi, aquest lloc ja no em pertany, el meu cas s'ha eternitzat massa temps, la meva espera va cessar quan les esperances van decaure. Sóc encobridora, còmplice i ocultadora de la quotidianitat del maltractament a casa meva, vaig tots els caps de setmana a aquesta casa de bojos, sé com acontentar-los, a canvi obtinc les meves llibertats, faig de figurant en una història on no em sento protagonista."

Antonio Argüelles, Barcelona.