Reports.

Quan un educador o una educadora es presenta a una vacant a la meva residència, sovint sorgeixen dubtes sobre si els seus sabers, aquells coneixements i experiències adquirits en el seu trajecte professional, estaran a l'alçada de les necessitats. A la meva institució, a cada vacant, se'ls reclama interpretacions ben mesurades, observacions encertades i respostes adequades a les realitats amb què s'enfrontaran.

Davant d'aquesta premissa, aquest projecte se'ls mostra com una oportunitat de creixement professional. Una realitat plena d´esquerdes i buits que no fan més que aprofundir en l'angoixant, esgotador i aclaparador que els pot representar el treball amb infàncies i adolescències. La sustentació garant d´un servei assistencial i el canvi de rumb, mut però visible, cap a un paradigma higienista per part de la institució, fan del treball socioeducatiu una perversió de la seva essència.

En aquesta residència hi conviuen infants i adolescents que han viscut situacions de desemparament. Les seves rutines i dinàmiques tendeixen a ser homogeneïtzades, deixant sense validesa qualsevol relat de singularitat cap a realitats complexes. Una urna on professionals tècnics i especialistes enfoquen el seu treball sota unes directrius marcades per rumbs aliens als seus perfils, i queden subjugats a processos i normatives enfocades al benestar comú, penalitzant, així, casos complexos susceptibles de dinamitar els fonaments del projecte.

Els mètodes de treball han canviat, el temps davant de la pantalla ha eclipsat les prioritats, deixant l'educació subordinada a informes que consumeixen molt de temps. Deixar un espai comú de socialització per registrar el que passa, és com descriure una vivència on no ets present. Reclamar el registre del tipus de plor d'un infant com a prioritat desatenent el consol és una absurditat.

Saber acompanyar l'enyorança dels éssers estimats, veure en la ira un profund dolor, mostrar esperances tot i les resistències, a tot això, en diem treball directe. Estar present no absent. Una feina on les emocions hi són, a dalt de tot, una feina que demana presència i reconeixement. Que, com a artesans de l'ànima, puguem donar pinzellades amb un toc particular a cadascun dels nostres infants i adolescents.

-. Anna no pots entrar a la sala de l'equip educatiu, ho vam deixar ben clar.

-. Però, és que, vull estar amb tu, no vull estar sola al menjador, tinc por.

-. Ara no puc estar amb tu, he d'emplenar i lliurar aquest informe.

-. I quan podràs venir amb mi? Trigaràs molt? Quant de temps?

-. Aviat, t'ho prometo. Ara ves al menjador si us plau i posa't la televisió.

Ana després de parlar amb la seva educadora va estar al menjador aterrida un bon temps, va baixar el volum del televisor per poder escoltar el so del teclat, això la va reconfortar una mica. Una hora abans l'Anna va tenir una visita amb la seva mare, era supervisada. Segons el protocol, aquest tipus de visites han de ser enregistrades amb tot detall, l'educadora va fer un bon informe, va redactar tota mena de detalls. A la visita la mare d'Ana no va mostrar cap mena d'afecte a la seva filla. Ana es va sentir molt sola una vegada va acabar la visita, desitjava poder estar acompanyada, però el temps seu havia d'esperar al reclam del temps del seu informe.

Antonio Argüelles, Barcelona.