Partir. cat

El llar de la infància, aquell lloc de recolliment, de somnis eterns, on pots acaronar l'anhel del desig, quan aquest és trencat, quan els seus pilars s'enfonsen, aquells que sostenen els fonaments de l'amor, emergeix el més gran dels temors, l’esvaïment de qualsevol esperança.

Quan això passa, la residència, aquest lloc de recolliment efímer per a uns, llarg i tediós per a altres, manté salvaguardats infants i adolescents de la incertesa de la reconstrucció. Un acte de fe, que reclama als fundadors, un compromís a la seva obra, una tasca encertada a la llar, un retorn a allò establert.

En aquest període d'exili, la residència apareix com el despertar d'un somni, d'una nova realitat que posa en perill tots els valors als quals donava fe absoluta. Un esdevenir de vivències que esquarteren en mil trossos tot allò viscut, deixant el seny defallit davant aquest cataclisme.

Res no és etern, la residència és passatgera, en els retorns els infants deixen de ser fràgils i emmotllables, alguna cosa ha canviat a les seves vides. Però hi ha reconstruccions que mai no arriben, sempre hi ha abandonaments, oblits del que van ser. L'infant, en aquests casos, passa a ser adolescent, observa amb impotència com el darrer fil del seu somni, l'eternitat una llar cau a l'abisme més absolut.

“Passar una bona part de la infància en aquesta residència no és una cosa extraordinària, tenim diversos companys que coneixen aquest lloc millor que qualsevol educador. Adolescents autònoms, aquesta és la nostra comesa, una tasca que no fa més que recordar-nos que cada dia que passa serà un dia menys aquí.

Deixem de ser criatures abans dels deu, les nostres famílies ens veuen com una fatalitat, els educadors com quelcom llunya de les seves realitats, reclamem molt, amb prou feines complim alguna cosa. L'autonomia implica la lenta desvinculació a tot allò a què hem estat units, som individus estandarditzats, en espais d'autonomia solitària, amb prou feines hi ha convivència, ni al·lusions a un passat furtiu.

La solitud en una residència pot ser el reclam a confins indeguts, malifetes desesperades i límits prohibits. Allà a la transgressió, donem veu de les nostres súpliques a familiars i educadors, però el desig no entra en aquesta equació i al final molts acabem partint abans d'hora, sense alegria, ni honors.”

Antonio Argüelles, Barcelona.