La residència. cat

Quan el nouvingut arriba a un destí d’espolis, la seva mirada hostil ens reflecteix; recels, suspicàcies i desassossec. Mitigar aquest sentiment requereix grans quantitats de temprança i dedicació. La residència és un lloc ple d'estances de convivència amb abandonaments i soledats desmesurades, és justificable que un infant mostri resistències.

En aquestes quatre parets s'ensorren fortaleses de masculinitats, emparades en aprenentatges de supervivència a entorns adversos on la barbàrie guia les lleis. Ordres de poder que encobreixen de manera maliciosa qualsevol brot d'igualtat, extirpant gestos de justícia i sostenint directrius que deshonren la pròpia humanitat.

La residència, aquest lloc de cura, justícia i seguretat, té l'encàrrec de convertir allò inhòspit, per a molts infants, en una terra d'acollida. Per desventura, la seguretat que ofereixen aquests dics només arriba a temperar una realitat bronca i mordaç d'aquelles petites vides, on la legitimitat apresa no se sosté al raciocini sinó a la tirania.

Una cúpula purificadora deixa l'infant a dos mons inconnexos, la protecció i la desprotecció entre murs. Obrir-se al món amb el do de la conducció entre realitats dispars ofereix a l'infant criteri i seguretat de salvaguarda. La residència no es pot desinhibir d´aquestes realitats, ha de desobstruir allò que ho purifica, baixar al carrer, conèixer el món i des d'aquí protegir infants.

"El primer que vaig sentir en arribar va ser una gran incomprensió, veia els meus companys com a estranys, vaig trigar a entendre on era el meu lloc i el d'ells. Jo els veia diferents, estranys, alguns fins i tot fora de qualsevol llei. No era cap bogeria que em fes preguntes que anaven més enllà d'una existència passada, a ningú no li agrada sentir-se qüestionat per la seva construcció, que fer amb aquestes ruïnes, com trobar-se si el teu passat deixa d'existir.

A mesura que vas afegint anys a la teva vida et pots distanciar de moltes coses que creies absolutes, la veritat té moltes mirades i cadascuna múltiples matisos. Aquestes quatre parets on vaig passar la meva infància em van oferir un lloc on poder-me construir de nou, van ser uns anys que vaig creure sentir-me renéixer. Una còpia de mi mateix, on vaig expulsar la meva identitat passada deixant-la en l'oblit, era la meva paria.

Quan ets adolescent i vius en un lloc passatger, tornes a demolir una altra vegada, una mica del passat reneix i brolla ardent reclamant possessions. Les disputes identitàries reneixen en la consciència turmentant-me nit i dia, no hi ha pau, ni assossec, la cura ja no sana.

Reneix aquell sentiment del primer dia. Què sabran els meus educadors de lleis, de maltractaments soferts, mentides còmplices, abusos silenciats, ferides encobertes de falsos afectes, tot fora d'aquests murs, allunyats d'una realitat idíl·lica i complaent."

Antonio Argüelles, Barcelona.