Monstres.

A la meva residència els ingressos de casos són particularment delicats, porten darrere seu històries trencades pels avatars de la vida. Són històries escrites amb grans llacunes que obstrueixen l’essència d’un veritable relat. En alguns casos, els traumes d'una tragèdia deixen ferides a les seves ànimes, amb prou feines són detectables, la monstruositat s'encarrega de camuflar-les. Un infant demandant, intolerant, arrogant i susceptible de ser increpat, no deixa de ser algú que sosté una gran ferida a la seva ànima.

Un infant que ha patit un trencament a la seva vida necessita ser recolzat i protegit, en cas contrari les monstruositats aniran conformant el seu món. Viure en un món ple de pors és un reflex evident de gran fragilitat, una representació que se'ls mostra protectora davant d'un indret fosc de les seves vides. Un lloc on s'aixopluguen els desitjos frustrats, conflictes no solucionats i vivències incompletes.

Quan una història no mostra la tragèdia, la cura cap a l'infant no alleuja el seu dolor. Escoltar una història és convidar-se a tancar els ulls i navegar-hi, les seves paraules, molt mesurades, es van fonent en un somni on la realitat i el desig s'abracen, la dissort i la calma es troben. Un infant crispat, necessita d´històries on subjectar la seva vida, alliberar-se dels monstres, deixar les seves pors, abraçar de nou el destí i gaudir de l'ocàs.

"Un dels records més reconfortants de la meva infància va ser veure caure els flocs de neu al meu pati del darrere. Aleshores, vivia als afores d'una ciutat del nord, en una casa freda, una mica atrotinada i amb un petit jardí arrecerat de crits i cops.

La meva mare en tenir-me va abandonar abruptament la seva joventut, amb prou feines dedicava temps als afectes. El meu pare mai no va acceptar la seva paternitat, la seva presència era fugaç, érem els seus trofeus. Davant l'absència de germans, vaig omplir aquest buit amb la meva imaginació; gràcies a ella, vaig poder crear el meu propi món.

A curta edat vaig patir una gran tragèdia que va canviar la meva vida. Va ser en qüestió de segons que van aparèixer abruptament els espants i els laments. Vam deixar la meva llar a l'alba, clandestinament, aterrit pel que va succeí, vam iniciar un viatge de silencis que anunciaven pors que venien per quedar-se.

Aquelles pors em mostraven la tragèdia sense pietat. Uns desconeguts amb un aire amenaçant apropant-se al meu pare, encara noto la seva mà agafant amb força  la meva, les seves paraules de súplica i un estrèpit. Vaig separar la meva mà de la seva per cobrir les meves orelles i en obrir els meus ulls el vaig veure´l estès a terra, només tenia quatre anys i aquests desgraciats me'l van arrabassar.

Lluny de casa, vivia amb el meu nou pare, una persona ressentida per ser fill d'un altre. En poc temps vam passar a convertir-nos en el seu sac de frustracions i enuigs, vam rebre cops durs, al cos i a l'ànima, fins que la meva mare em va apartar d'aquell mal home per salvar la seva vida.

Quan em van ingressar, no vaig venir sol, em vaig portar a tots els monstres, ells com jo, venen de lluny, d'un altre temps. És inútil alliberar-se d´ells, busquen els silencis i els llocs foscos per mostrar-se, són com ariets acotats que em busquen ansiosament sense parar.

L'equip educatiu amb prou feines tenia consciència, els casos que els arriben solen arribar opacs, mancats de detalls. No sabien de monstres, no van arribar a veure la immensitat de les meves pors, aquells braços abraçant el meu cos, aquestes grans boques xiuxiuejant paraules estremidores. Només veien un nen violent temorós de l'ocàs del sol.

Amb els anys a la residència vaig anar assumint les meves pors com a part del meu món. Vaig deixar anar aquells monstres que tant de temps em van torturar, vaig fer mal sense contemplacions, ningú no pot suportar tant espant, sempre hi ha claudicacions. Em vaig convertir en un tirà, els vaig fer visibles, buscaven preses i les vaig oferir. Ara puc arribar a veure la meva mirada reflectida a l'altre, però no em reconforta."

Antonio Argüelles, Barcelona.