Mart.

En un camp tan canviant com l'educació social, les actualitzacions dels sabers, l'intercanvi de coneixements i l'observació mateixa, són imprescindibles per a la pràctica socioeducativa. Sostenir-se només amb allò que t'acredita pot obstaculitzar aquest esperit explorador nat de la professió socioeducativa i necessari per navegar per les perifèries del desconegut. Construir-se de coneixements propis prescindint de l'entorn és parlar de conquestes, invasions, apoderaments i ocupacions, tota una construcció fronterera i divisòria que et situa a les antípodes de la cura.

“El meu barri era casa meva i casa meva un infern, encara que dit així sembli una tragèdia per a mi no ho era, ja que un es va acomodant a les dissorts, als cops i a les baixeses. A primerenca edat vaig començar a buscar llocs segurs, amb altres nens que com jo estaven ja adobats de les vicissituds i dels rebutjos. Vaig acabar convencent-me que la meva llar, per dir-ho d'alguna manera, era un lloc de batalles perdudes. Així que vaig buscar al carrer nens marcats per les desventures, ells van ser la meva veritable família.

Però aquesta llibertat de deambular com si es tractés d'un adult em va ser denegada quan els ulls de la protecció van fixar la seva mirada en mi. Va ser llavors quan la meva màscara d'adultesa va ser extirpada i vaig tornar a aquesta infància que amb tant esforç vaig apartar. El meu ingrés va anar de mala gana, tot va ser abrupte, inesperat, estava en un lloc estrany, vaig centrar les meves energies en la idea de com fugir i deixar enrere aquest lloc que esmenten de cura.

A mesura que passaven els dies a la residència vaig anar coneixent companys i educadors, aquests últims no deixaven de sermonejar que m'havia d'enfrontar a la meva realitat per poder forjar un futur, que no ho faria sol, que ells m'acompanyaran. Què saben ells del carrer, el dolor i la pena? Què entenen de la cura, la seguretat i l'afecte? Parlen com si sabessin, però mai se'n van anar de casa seva, potser no són d'aquest món, potser vinguin de Mart.

Amb el temps vaig anar mostrant el meu malestar, el meu dolor i la meva angoixa i aleshores vaig començar a estar incriminat per l'equip educatiu. Un dia de molta agitació, potser per la calor o la falta de calma, no vaig poder més i com un volcà vaig explotar al menjador en presència de tots. Un educador en veure'm desbocat em va agafar matusserament, em va treure al pati com va poder i en el forcejament vaig agitar el meu cos amb energia mentre la meva boca era un mar d'improperis.

Allà em va deixar anar i un cop alliberat m'hi vaig enfrontar, li vaig dir el que sentia d'aquest lloc, dels educadors, dels meus companys i de les meves ànsies de fugir. Mentre deixava anar tot allò ell només em mirava, però vaig sentir la seva escolta, no limitava les meves paraules, no les camuflava, era allà atent davant meu mirant-me. No vaig poder amb tant de silenci i vaig reclamar respostes. Ell em va dir que necessitava saber de mi per aprendre com cuidar-me, volia que li ensenyarà la meva vida per poder entrar així i mostrar-me que hi ha altres vides desitjoses de conèixer-me. Em vaig equivocar, no són de Mart, són del meu món.”

Antonio Argüelles, Barcelona.