Cau la nit.

Els núvols es tenyeixen de foc deixant el seu firmament endimoniat, la brisa ja extenuada s'esvaeix gairebé sense alè, i els ocells, amb l'agitar de les ales, busquen l'empara dels nius. Amb la nit, el carrer deixa enrere aquest bullici vigorós per abraçar el seu repòs i sorgeix llavors aquest temor intrínsec que el món es paralitzi i la claredat del dia desaparegui. És en aquesta foscor on els fantasmes reclamen des dels seus racons consumar els nostres temors més grans, la soledat.

Les nits a la residència per als infants és la soledat sentida amb més intensitat, en elles no hi ha distraccions que camuflen allò que viuen, allò que senten. Quan no hi ha paraules, el sense sentit apareix grandiloqüent, la manca de comprensió d'aquests infants dissortats és un adob que engrandeix els seus temors, alimentant monstruositats que deambulen cada nit fent que aquestes s'eternitzen en el temps.

“Les albes, per a nosaltres els nens, ens convoquen a un retrobament amb els vius. Deixem per fi la nostra soledat entumida en aquestes quatre parets on passem la nit, encara que sigui per unes hores. L'alba sempre ens ha ofert esperances, ànims i confiança, que bevem voraçment per saciar el nostre abandó com a acte de golafreria i amb ella encobrim les nostres fugides.

Els nostres educadors no paren de dir-nos de bon matí que hem de ser d'una manera o altra, que no ens podem queixar a tota hora, que no els deixem ni un minut de descans, que cal ser més autònoms i menys dependents d'ells. Reconec que se'ls ha de fer tediós i esgotador la nostra presència, cal preguntar perquè som així, tan allunyats dels seus records d'infància.

La veritat és que no els donem treva, anem a totes, i si la jornada és festiva llavors està garantida la tempesta. La pluja, els trons i els raigs són els nostres reclams, baralles i disputes per ser atès, socorregut o acompanyat, som molts nens i pocs educadors per als nostres reclams, no és fútil, és una cosa substancial on cadascú utilitza les seves pròpies estratègies, a quina més creativa.

No és esgotador només per als cuidadors, també per a nosaltres, ja que els estats d'alerta ens ajuden a mantenir posicions i sostenir-les en el temps amb l'objectiu de no quedar apartat al desterrament de la soledat. Un treball, el nostre, que ocupa tota la nostra atenció i que s'accentua a mesura que arriba l'ocàs, a mesura que les rutines de la jornada van sent concloses.

Amb la nit arriba el moment de la tragèdia, la tornada a aquestes quatre parets que hem eludit mentre el sol il·luminava la terra. Un lloc temorós i que reclama la companyia d’un educador. Una companyia fugaç en el temps de la nit, una companyia que lluitem a cos i ànima per no perdre-la, per mantenir segrestada i confinada amb nosaltres, un desig ple d'utopia i inassolible.

Finalment, quan la soledat torna als teus braços, sents com el teu cos malalteix de pors i temors, i l'únic consol que tens és que una nit no existeix si després no hi ha una matinada.”

Antonio Argüelles, Barcelona.