L´escena.

La mancança de sereno de molts cors que conviuen en aquesta residencia fa que les interaccions quotidianes convisquin amb el conflicte. Apaivagar cors no va sols de posar pau entre dues persones o més, a vegades, cal anar més enllà i saber d´on neix aquell reflex que ens mostra resistències.

"La tinc davant meu ofuscada, veig com la seva mà tremolosa em senyala, tinc els oïdes que m´esclaten de la seva veu alçada, són paraules fiblades que surten d´una boca abraonada.

Soc davant seu, sostenint la seva mirada,  podria aixoplugar-me, però vull saber de quines ferides ve tocada. Sols en estat de rebel·lia es poden mostrar fora dels seus nius aquell dolor viscut ple de recança.

Tinc el cap ple d´improperis i amenaces a la meva persona, la seva ira ens va ofegant mica a mica, l´he de recollir en consciència, no la vull pas escampada, les animes també requereixen de neteja.

Segueixo amb la meva mirada sostinguda fins que ha buidat tot el que portava, em reclama la meva paraula, la he de mesurà, qualsevol judici pot fermà una porta que començava a obrir-se.

Li dic que m´acompanyi, anem a un lloc de pau, aquí a hagut batussa, mentre recerco paraules de rencontre, observo com es fon com un ciri encès, finalment aquells ulls alliberen aquelles llàgrimes que restaren captives."

Antonio Argüelles, Barcelona.