Una de les observacions més recurrents que denoten els infants en la seva vida diària en una residència institucional de protecció és el sentiment d’aïllament, d´estar al marge de la societat. No deu ser fàcil per aquests prendre consciència que els seus referents, cuidadors i cuidadores, han de treballar els seus acompanyaments en condicions precàries. Una realitat que situen aquests infants en una posició de vulnerabilitat, en un lloc marginal, on les necessitats d´afecte i pertinença difícilment són cobertes per la institució. Una institució d'aquestes característiques ha de poder oferir un entorn familiar capaç de vetllar, cuidar, emparar, protegir i recolzar als més febles de la societat, però malauradament seguim amb polítiques d´institucionalitzar “tot” deixant poc marge a l´amor incondicional.
“He viscut vuit anys de la meva infantesa en aquesta residència, en aquests anys m'he fet forta, no necessito de ningú per tirar endavant la meva vida. De petita em vaig sentir sola, quan necessitava d´algú que em cuides, sempre havia algú altre que lluitava amb totes les seves forces per arravatar-me aquesta atenció. Era desolador veure com els nostres cuidadors assistien als infants més “problemàtics” oferint-los consol, mentre nosaltres quedarem apartats de tot.
A mida que van passar els anys vaig aprendre a ser problemàtica, a poder tastar l'estimació dels meus cuidadors. Vaig comprovar que podia acaparar l´atenció en perjudici dels altres, vaig entendre que en una selva la fera més ferotge tenia la clau per ser estimada. Però aquest amor era condicionat, tenia un preu, transgredir per rebre, sense això passes a ser invisible per els altres.
Ara que soc més gran m'he adonat que aquest amor condicionat és una enganyifa, una fal·làcia de l´amor verdader. Els meus cuidadors diuen que ara soc molt reservada, que em costa obrir-me als altres, que em passo molt temps aïllada de la resta. El que no saben es que m'he adonat que l'atenció que tenen amb nosaltres és, en gran mesura, per apagar focs i discernir amb qui dedicar més temps per no trencar “l'harmonia” d´aquesta residència.”
Antonio Argüelles, Barcelona.
Comments