Les cartes.

Algunes de les infàncies i adolescències que viuen sota la tutela de l'administració se senten incompreses, estigmatitzades i fins i tot abandonades. A diferència de les famílies, les institucions amb prou feines personalitzen la cura. Els protocols, les normes estan sobre estandarditzades, hi ha poc marge,  fins i tot la quantitat de menjar en un plat, acostuma ignorar a qui va dirigit.

"Tinc tretze anys i els educadors només em paren atenció si és per a la meva autonomia, com fer coses sol, organitzar el meu futur i prendre decisions de vertigen. Odio aquestes converses, sempre em parlen de futur mai de present i no m´agrada el que escolto.

Veig educadors que pentinen, juguen, fiquen al llit i acompanyen a les escoles als més petits, ells en atenció sempre guanyen. Quan ets petit necessites més de tot, ells ho saben, tenen les seves cartes, però no serà per sempre, ho se per experiència.

El meu temps aquí s'escurça, cada dia veig més proper la meva adultesa. Trobo a faltar la tendresa i l'afecte dels primers anys, cada cop més escàs. Vull tenir algú amb mi, al meu costat, però tot són: “ara no, potser més tard, intenta quedar, busca't un pla”.

Sempre hi ha un límit; el cop de porta, la taula caiguda, el cos agitat i un cor que va a mil, Em fastigueja reclamar així la meva atenció, però he de jugar bé les meves cartes amb aquests marrecs, vull l'educador per a mi, ningú me'l prendrà.

Reconec que actuo i faig el mateix que qualsevol petit, però és des d'aquesta posició, no la d´adult, com l'educador es preocuparà per mi, estarà amb mi, m'escoltarà, em parlarà, em consolarà i aleshores, em sentiré estimat durant un temps."

Antonio Argüelles, Barcelona.