Estimar-me

El desenvolupament afectiu dels adolescents està marcat d´experiències d´amor i aflicció. L´amor no va d´aferraments sinó de vincles afectius emocionals positius. L´aflicció va de dol que pot derivar en un vincle afectiu destructiu. Els educadors i educadores hem de treballar sovint amb el dol i en molts dels casos és destructiu, conèixer els contextos ens pot ajudar a fitxar pautes educatives per treballar l´aflicció de molts dels nostres adolescents.

“Estic molt malhumorada, em faig creus del martiri que estic vivint, m´angunia la meva presencia, tot és una veritable merda. Fa pocs dies m´he acomiadat de la meva mare, fuig de mi fora del país, no se pas si és per sempre, ella sempre m´ha brindat  promeses que resten en l´oblit.

Quan em va dir que havia conegut un nou company i que l´estima amb tota la seva anima, vaig pensar que era un altre malparit que la portaria en desgràcia. Amb la notícia jo em vaig enfonsar del tot, on romandrà aquest suport que em manté serena en un món de bojos?

Sort tinc dels amics, ells son la meva única família, faria el que calgués per no quedar-me aïllada del tot. Els educadors em diuen que no són bons referents, que amb ells no podré ser jo mateixa. Què saben aquests incauts del que soc jo i de les convenients companyies que necessito?

El Ferran, el  meu millor amic, ara la meva família,  fa uns dies em va demanar un favor. El Lluis, que està empresonat, ha sortit de permís per veure a la seva família, o sigui nosaltres, i vol que passi la nit amb ell pet animar-lo.

Li faig molts favors al Ferran, ell també me´ls fa a mi, així funciona la nostra família. A la residencia estan preocupats per els meus escapoliments, han pres mesures, tinc un gran desaferrament cap ells, he patit varies contencions, començo a tenir pensaments foscos.

Quan vaig entrar a la residència tenia vuit anys, la meva mare, sempre beguda, tenia homes a casa i les autoritats em van derivar a una residència. Els primers anys era una nena il·lusionada, pensava que la meva mare sense mi canviaria, que s'esforçaria per recuperar-me, era petita, ara en tinc quinze anys, sabia poc de la vida.”

Antonio Argüelles, Barcelona.