Fugir

Recordo els primers dies, quan feia el servei militar obligatori, que tothom estava espantat. Em vaig adonar que m’havien separat a contracor de la meva família.  Vaig deixar de tenir nom, a ser un número més. Per recuperar-lo em calia assumir les regles del joc. Tot i les resistències que vaig oferir, en un moment o altre vaig sucumbir per adaptar-me al nou entorn. Un acte de resignació a un destí imposat. Tot i així, no tothom sucumbia, hi ha qui davant la desesperació prenia camins incerts i passava a ser un proscrit. En aquell temps, qui s´escapolia, ho feia per fugir d´un entorn hostil.

En la meva professió com educador, es parla molt de posar-se en la pell de l´altre, però aquest acte requereix no sols de coneixement, sinó també d’experiències, amb elles contextualitzes els coneixements. A la meva residencia, quan respiro cert grau de capitulació a les regles del joc per part dels nostres infants i adolescents, se m´activen totes les alarmes, perquè tot seguit, poden sorgir focus de resistència que et fan qüestionar el teu treball i que en moments àlgids, si no saps contextualitzar-los, poden desencadenar en escapoliments.

 “Tothom té un pare, una mare, un tiet, una avia, algú amb qui poder passar una tarda, tot un dia o fins hi tot un cap de setmana, això, a la meva residencia, ho anomenem permisos familiars. Molts d´aquests afortunats tornen amb les seves boques plenes de glories i magnificències; he sortit amb els amics, he jugat amb el meu pare, he anat a dormir tard.

Jo, ves per on, la meva família no vol saber res de mi, he de restar aquí a la residencia tots els caps de setmana i els tinc pautats, des de quan en llevo fins quan m´allito. L´objectiu es no donar problemes, fer-ho, em comportaria omplir els registres d´incidències i acabar collat de restriccions i llibertats.

Quan estàs collat no tens res a perdre, pots prendre decisions esbojarrades, com escapolir-te per no tornar mai més, però al final, sense família que t´aculli , sempre tornes. Jo porto collat molt de temps, els educadors volen que faci com els meus companys, però ells gaudeixen de caps de setmana. Aquests educadors son cecs, no veuen més enllà dels seus nassos.”

Antonio Argüelles, Barcelona.