Dimonis.

A la meva residència ens arriben casos tràgics d'infants que ens podrien glaçar la sang, són vivències a edats primerenques que deixen marques per a tota la vida i difícilment poden ser alleujades. L'oblit, la negació, és l'antídot que els manté en una eterna letargia, uns llimbs espacials on les seves vides no van existir. Les seves marques, com a recordatoris persistents, van florint en els seus fràgils cossos a tall de reclams, busquen respostes dels seus cuidadors que puguin ser consonants a les de les seves marques. Aquí entra la nostra feina educativa, no caure en els seus reclams i mostrar-los allò pel que van ser negats. L'amor és un bé preat, pot curar ferides del passat deixant enrere aquestes letargies.

“El meu pare passava llargues estones al carrer, quan arribava la nit la rebia de bon grat, podia treure del seu interior el seu dimoni engabiat. Aquest monstre gens compassiu sempre m'atemoria, no tenia pietat amb la meva ànima, sentia els seus murmuris, el seu odi i el seu ressentiment.

A una edat molt primerenca, amb prou feines sàvia de maldats, passava amb el meu pare el dia al carrer. Lligat al meu cotxet ple d'orins com un gos abandonat, vaig poder veure com el meu pare es transformava en un dimoni en caure la nit.

Eren nits d'horror, no valien supliques, ni plors, res no podia ser atès, el meu cos aterrit només desitjava que aquest dimoni tornés a estar engabiat. Aquestes nits les tinc a la meva ànima marcades amb foc, recordo que no hi havia espai per al consol.

El meu pare patia la seva tortura, tenir-me al meu costat, i jo la meva, ser rebutjat. Vaig voler tenir records bells per sostenir aquest desig d'afecte, mai em van ser donats, tot va anar en va, em va odiar fins a la seva mort, tenia vuit anys, vaig jurar no plorar, però els meus ulls em van trair. “

Antonio Argüelles, Barcelona.