Destí.

La contemplació de cossos soferts ens agita sentiments velats en el més profund de les nostres ànimes. Són fets reals, tangibles que no atenen a divagacions. Un despertar d'experiències traumàtiques que ens empenyen a l'empatia.

Quan el patiment és furtiu, quan allò que s'ha mostrat no interpel·la a l'ànima, els ulls no veuen, les orelles no perceben i la raó no observa. Aleshores, els socors transiten emmordassats a la visió, emmudits a les orelles i encoberts a la raó.

A la meva residència hi ha cossos soferts, esquius, que difícilment agiten ànimes observants. El seu reconeixement, la complexitat dels seus emmudiments, és una tasca que requereix diagnòstics minuciosos i primers auxilis.

Són cossos perseverants al dolor, a aquesta penitència autoimposada amb què l'educador ha de curar. Els seus precaris apòsits de seguretat i protecció deixen a la llum la contemplació del suplici dels turments.

Quan no hi ha on veure's, quan l'amor i el respecte és inexistent, quan la responsabilitat cau dramàticament en un mateix, un es deixa portar pel seu destí, sense cap límit i sense esperar el demà.

“La meva llastimosa mare em demana que la cuidi, que la vulgui, que l'entengui, mai no va veure en mi una nena desitjosa de mare. El meu pare m'observa amb ulls maliciosos, no vaig saber distingir el seu afecte, de la seva passió, mai no va veure en mi una nena desitjosa de pare.

Des que tinc ús de raó he estat esquerpa amb les persones que m'han cuidat, poso a prova tothom, reconec que soc pertorbadora, tinc poc marge per tenir cura de les formes i de vegades no puc controlar els meus impulsos.

Últimament a la residència he tingut diversos escapoliments, quedo amb nois grans, ells tenen el que vull, jo el que volen. En una escapolida vaig beure fins a perdre la consciència, no recordo res del que va passar, sol, que en despertar estava sola apartada de tot.

En arribar a la residència, les educadores em van veure desorientada, van activar alertes, van parlar d´imprudències i altres discursives morals. Vaig passar temps confinada, els terapeutes van voler refer la meva vida. Només necessitava saber qui soc, qui em pot voler i com em puc sortir del meu destí.”

Antonio Argüelles, Barcelona.