Consciència.

Una de les dificultats amb què lidien els educadors i educadores quan treballen amb infants i adolescents en situació de desemparament, és la seva lluita per deixar de banda els seus somnis. No és tasca fàcil viure els moments presents, el seu temps transcorre angoixosament lent, hi ha alguna cosa del lliure arbitri que pot llençar per terra qualsevol indicació o disposició. Parlem d´un present tangible que crida a crits ser reconegut. 

Al capdavall, un cuidador exposa la seva presència mostrant-se com a ambaixador del seu ésser, des d'aquest lloc no es pot evitar la confrontació i la sensació d'incomoditat que projecta, no deixa de ser portador de quelcom negat. És ell qui interpel·la l'essència de la seva existència, esfondrant suplantacions de vides anhelades que encobreixen ànimes afligides. Un treball de manyagues que requereix lleialtats, ja que el dolor és més dolç quan la sinceritat sorgeix del cor. 

L'infern apareix quan les resistències unes o altres irrompen bruscament desafiant la pròpia fragilitat d'aquests cossos turmentats. Res no és fiable i sostenible, l'eixam agitat només preludia un esdeveniment; el prec d'un anhel foraster que amb la súplica de negació reclama a la mentida. Un infern on allò celestial recull allò ferit des del reconeixement i ho honora amb la seva presència. Sentir-se estimat és un primer pas per sincerar-se amb l'anhel. 

Tot i així, ningú no sap res de cossos turmentats, tot són indicacions i disposicions que tenen més de somacions que de presències. La fonamentació no és una tasca del cuidador, però se'ls reclama, els torbs enderroquen murs. No és la fonamentació, sinó la sustentació silenciosa però tangible de les seves presències, la dels educadors i educadores, la qual cosa sostenen aquests infants d'una societat que els abandona. 

“M'agrada estar amb el meu equip, sobretot després dels entrenaments, aquí parlem com a cotorres fins que marxem. Els dissabtes sempre venen els pares a veure els seus fills, jo hi vaig sempre afegit, una família o una altra em porten al partit. Anhelo enormement ser un més, algú que pugui ser com ells, algú amb un pare orgullós del seu fill. 

El meu pare mai ve als partits, tampoc no és gaire curós amb mi, intento agradar-lo amb afany, soc molt diligent amb ell, però tot és en va, gasto molta energia i al final sempre acabo sent odiat. Del meu pare rebo reprimendes, l'última, un tall de cabells a zero, sembla que li plau sentir-me maltractat i humiliat. 

La residència és l'únic lloc dels meus desfogaments, no he de fingir ser un més de l'equip o enganyar-me amb el pare, puc ser l'essència de mi mateix i em fa mal. Soc poc tolerant en un lloc com aquest, les meves exigències van més enllà del que és real, vull curar aquest calvari i reclam amb estrèpit solucions als meus cuidadors. 

Una tarda rabiosa vaig agitar la meva habitació, estava sense control, volia canviar el meu destí, un desig impropi per a una ànima perduda. Un educador es va situar davant meu, va dir tenir alguna cosa per mostrar-me, esperava solucions i vaig trobar una cosa millor, una trobada amb el meu ésser. Ell amb el seu relat em va mostrar la meva infància, pas a pas, èxits i fracassos, fins avui. Una mirada separada de la meva. 

En aquell moment vaig comprendre que la meva història és única entre les altres, que tot i ser particularment diferent, hi habita un nen, que com els altres, té també desitjos. Amb aquesta mirada, la del meu educador, vaig poder reconèixer el meu pare, els pares dels meus amics i sobretot, per primera vegada, em vaig poder reconèixer a mi mateix.” 

Antonio Argüelles, Barcelona.