Cas.

A cada ingrés se'ns presenta un “cas”, mapes retrospectius de traumes que requereixen atenció. Una tasca sotmesa al jou de l’eficiència en temps i llocs immediats obviant l’essència de la restauració. Els èxits porten el seu temps i moltes vegades no hi ets quan sorgeix l'encontre, aquesta abraçada entre el seu passat i el seu present.

Reduir temps naturals pot provocar una adulteració de l'essència de la feina educativa. Els “casos”, amb les seves complexitats marquen els seus temps, acotar-los, estandarditzar-los, és pervertir el principi ètic de la cura. Les fronteres del rebuig s'entreveuen cada vegada més properes i els seus protocols cobreixen amb els seus silencis els fracassos de les intervencions.

Equips i direccions, passats i presents s'han anat modelat en una construcció de pensament precís, el dubte no hi té cabuda i el que s'ha construït és inqüestionable. Una nova praxi de descarts que situa els “casos” com a aptes o no aptes en criteris de producció i demanda de normalitat.

Sota aquests principis de sustentació moral, la frustració, la impotència, el desarrelament i fins i tot les pors queden servides. No hi ha lloc per a atencions, les imposicions i els condicionaments se situen en llocs predominants. Els patriarcats es fan eficaços en llocs de cura, saben que els “casos” entenen d´aquest tracte.

A la meva residència l'alta itinerància de professionals i les baixes de “casos” per portes del darrere són fets constatats, tot i que el seu reconeixement sigui obviat. Una nova era que reclama més recursos humans i materials, però que continua desatenent l'essència de la cura.

“Soc una adolescent amb una important dependència a l'alcohol i les drogues, de vegades arribo a la residència molt esbojarrada, llavors activo tots els fantasmes dels meus cuidadors, reclamo sense pietat respostes incisives als meus reclams, actuo amb violència desbocada a qualsevol mostra pacificadora, la meva veu alterada arriba a confins on la calma regnava.

Soc un cas problemàtic, la feina que porten els meus cuidadors amb mi és plena d'incerteses; pocs èxits i molts fracassos. Mantenen criteris que comencen a mostrar bretxes, tot i així segueixen tenint consideracions a la meva persona, a la meva complexitat, sé que no és una carta blanca, els meus avenços porten el seu temps ells ben bé ho saben.

Inesperadament i sense dilació a l'equip, se'ls presenten dos ingressos, no tenen dret a la rèplica, són dos infants de cinc i sis anys que han patit maltractament d'un pare i una mare; la petita plora desconsolada cada nit, el petit sap que un armari pot ser un bon refugi. Uns ingressos que convoquen l'equip a la reflexió d'on és la cura quan els casos estan tan exposats.

Després d'aquest ingrés dels dos nens el meu desarrelament cada cop va ser més intens, treia tota la meva ira cap als meus referents, aquests a cada reclam es veien més desbordats. Ara tinc educadors selectes com a carceraris, es fan mostrar com a exemplars. No són noves les seves maneres i intencions, la meva família va ser la meva escola, vaig apresa.

No soc una adolescent a l'ús, reconec les meves faltes, la meva deriva esbojarrada, la meva dependència a un consum que em va consumint l'ànima Qui posa infants tan petits a conviure amb casos com el meu? El meu destí està marcat pels meus antecessors, adolescents que no van pogué trobar un lloc on poder ser sanats."

"Disculpin el meu desordre, aquestes són les ruïnes del que vaig ser. Intento reconstruir, però falten trossos i sobren peces que ja no encaixen. De vegades arriba algú i ho destrueix tot, no és fàcil començar de nou."

Antonio Argüelles, Barcelona