Tirania.

L'abús de poder és llaminer, l'egocentrisme i l'hedonisme és una de les característiques més comunes amb les què hem de treballar en aquesta residència. Parlo de necessitats de dominació, de frustracions encobertes i de dificultats per encarar realitats. Tot un esforç creatiu d’injustícies i plaers per fer-se immune al dolor. Es poden reconèixer per les faltes d'empatia, les insaciabilitats en les demandes, les absències de culpabilitat i les mancances de remordiment. Però aquesta tirania té diverses cares, hi ha qui les exerceix en un entorn proper i hi ha qui les busca a llocs allunyats. Una, dins del seu deliri, és la més assenyada, al fons saps que hi ha una cura. L'altra et desposseeix de tot, no hi ha ningú amb qui ancorar-se, aleshores la tragèdia es fa premonitòria i difícil de guarir. Totes elles sostenen vides infernals.

Diari d'una adolescent:

“Avui la meva nova companya d'habitació m’agafat del coll,  ma llevat del terra i ma llençat a la paret, la meva por va silenciar el dolor, la seva mirada va glaçar el meu cos, la seva respiració entretallada escanyia el meu ésser. Era la seva carta de presentació, clara i concisa, no donava cap dubte, res de problemes, res de qüestionar-la, soc un gra al seu cul.

Des de llavors intento portar-ho bé, tot i així, segueixo sentint terror quan sento la seva presència, evito ser vista, busco refugi fora i he après de les meves pors i de les seves amenaces. Ara li  segueixo les seves gràcies, no dubto a deixar-li coses, intento seguir el seu joc, però no sempre ho aconsegueixo, llavors rebo al meu cos allò que no he sabut satisfer, m'he d'esforçar més o la meva vida serà un infern.

L'equip educatiu sobreviu gràcies als meus silencis, però amb el temps els núvols s'enfosqueixen i la pitjor tempesta truca a les seves portes. La meva companya comença a ser expulsada de manera reiterada de l’escola, les disputes cap als educadors estan al límit i els acords pactats ara ja són paper mullat.

Necessiten ajuda i aquesta ànima silenciosa que intenta passar desapercebuda és la seva diana, em reclamen per foragitar la tempesta de les seves presències. Va ser la gota que va fer vessar el meu got, feia temps que el portava ple, em vaig escapolir per no tornar-hi més, vaig deixar passat i futur. Ara ella està sola amb la seva evidència, la mostro des de la meva absència.

Una absència que em produeix dolor, però que guareix. Tots aprenem dels nostres errors, ella des de la meva desgràcia sosté millor el conflicte, aprèn a cedir, sap que pot fer mal i no li agrada. Però jo ja no tinc el meu lloc, soc una fugitiva, una rodamón que sap que qualsevol futur estarà marcat per ella.”

Antonio Argüelles, Barcelona.