Territoris.

A la meva residència quan treballem amb infants i adolescents pequem de vegades de voler imposar les nostres objectivitats com a quelcom definitiu, etern i conclusiu. No és estrany que, amb aquests principis, els espais que s'ocupen estiguin envoltats d'aquesta nebulosa de criteris que pel bé del conjunt han de ser una regla comuna. 

El problema d'actuar objectivament és que només pots veure allò que desitges, allò que et mostren no és real, sinó la teva il·lusió, la que has construït, un miratge que creus que pot ser exportat a altres professionals com si fos una bona praxi. 

L'experiència és considerada com un enriquiment professional, però de vegades aquesta experiència ve enterbolida perquè els bons resultats són simplement adaptacions dels infants i adolescents per sobre portar les seves vides al teu territori. 

"Quan m'aixeco del llit, el primer que vull saber és qui vindrà avui. És important per a mi saber amb qui he de tractar. De vegades et trobes amb personatges que es creuen que fan una bona feina, però ells no saben que la feina és nostra perquè s'ho creguin. 

A la rotllana parlem d'ells i els seus territoris, de com fer i desfer per guanyar-se la seva confiança. Una necessitat, la de marcar territori que és mútua, però quan sorgeix aquest desig per part nostra, encenem una flama de conseqüències desastroses. 

Quan me'n vaig al llit amb un càstig, moltes vegades és per no saber mesurar bé la meva interpretació, quan vas desorientat no saps per on agafar-los. Però al final sempre acabes fart de ser un figurant i passes a ser una realitat molesta, fins i tot susceptible de ser exiliada.” 

Antonio Argüelles, Barcelona.