Silencis.

Ser educador o educadora en una residència infantil i adolescent continua sent una activitat clandestina, a causa de les connotacions associades a la feina amb el silenci. El silenci protegeix la societat de la tragèdia i limita la inquietud a espais segurs.

Els educadors que s'involucren en la dinàmica del silenci s'han d'armar: allò que veuen és incòmode, no està inclòs en cap manual, i si no ho aborden amb tacte, els destrueix. La destrucció només passa quan la impotència s'instal·la, la realitat et deixa sense alè i la perplexitat t'aclapara.

Comencen a comprendre com els nens, nenes i adolescents a qui recolzen perceben el temps com una col·lecció de moments i llocs viscuts a les seves ànimes; en desconeixen el principi i la fi; només saben que estan marcats per l'abandó.

Patir l'abandó condueix a un buit emocional; perdem una part de nosaltres mateixos i deixem d'estimar-nos. És una marca que no guareix amb el temps, que persisteix impassible i immutable com l'eternitat mateixa.

A la meva residència, l'abandó és comú entre els nens i nenes. La nostra llar no només ofereix refugi, sinó també moments on floreixen l'emoció i l'esperança. No és estrany que sentim el desig dels qui acompanyem d'estar envoltats d'amor.

Un desig de retrobar-se amb el temps, d´omplir aquests buits, d´estar acompanyats per erudits de l'ànima, educadors i educadores sensibles, disposats a acollir el dol i brindar consol. Professionals que, malgrat la seva fragilitat, demostren proximitat i fortalesa. Un treball difícil que comporta una gran pèrdua, perquè amb cada pèrdua, la petjada es fa més gran.

A la meva residencia, les tragèdies lluiten per mantenir-se. És com un sistema elèctric caòtic on cada cable té el seu lloc i el seu temps, però no sabem d'on ve, ni de bon tros on va. La nostra missió és assegurar que arribin sans i estalvis al seu destí. Som especialistes en cablejat caòtic.

Ser educador a la meva residència és una feina no pas reconeguda; l'electricitat que reparen amb prou feines es connecta; porta temps. Treballem en un sistema paral·lel, dissociat i ocult. Una ruïna social, perquè la immediatesa mai ha estat bona companya.

La fortuna d'aquests educadors i educadores no rau en el reconeixement, sinó en les experiències que modelaran les seves vides, tant dins com fora de la residència. Un tresor amagat al silenci que, un cop obert, ens mostra que la vida té sentit.

Antonio Argüelles, Barcelona