Destins.

La tragèdia grega de Séneca ens mostra com Èdip s'encega en descobrir la veritat del seu destí, no pot arribar a veure més enllà de la seva amargor com a acte expiatori de la seva culpa. El sentir d'un adolescent turmentat és una vivència habitual a la meva residència, les ànsies autodestructives que mostren, les seves pulsacions més vitals, són també una defensa davant de la bogeria. Els marges de protecció en adolescents són explícits i acotats. Quan aquests són violats, la desprotecció abraça amb força titànica ànimes desolades. Són ànimes expiatòries que abracen un destí tràgic conscients de la seva desgràcia.

“Ja fa un any que vaig perdre el compte dels meus referents, són multitud d'educadors que es presenten amb una hola i al cap de poc s'acomiaden amb un a déu. Tinc un pare, uf…, una mare, uf… millor no contar. Al final sempre estic sola, molt sola.

Em sento culpable del meu destí, ho odi a mort, no desitjo coses, això ho deixo enrere, ara només em deixo portar. Al carrer vaig conèixer col·legues com jo farts de les seves vides i sempre hi ha un salvador, algú que t'ho dona tot a canvi de res.

Això és mentida, res és gratis, però tant me fa, la meva vida va perdre el sentit i qualsevol cosa em val, vull seguir al meu núvol, cada vegada el necessito més. No és gratuït, però ja no el puc deixar.

Un cop em van agafar, estava fumada, molt fumada. Em van tornar a la residència, al cap de pocs dies vaig tornar amb el meu salvador i el meu núvol de destrucció. No em preocupa la meva vida, ara només visc.”

Antonio Argüelles, Barcelona.