Llast.

"Amb quatre anys vaig ser acollit per una família i el seu gat, el meu pare estava pres i la meva mare només em va tenir, la resta ho desconec. Quan el meu pare va ser alliberat la meva família em va tornar als serveis socials, hi ha situacions que sorgeixen i són difícils de suportar.

Fa pocs mesos vaig fer catorze anys a la mateixa residència que la meva família i el seu gat em van deixar. Des de llavors mai n'he sabut res. Suposo que ells tampoc vulguin saber res de mi, és una sensació desoladora donar molt d'amor i de cop treure'l.

No sóc un bon estudiant, no ho dic jo, ho diuen tots. També sóc causant de molts problemes i sovint vaig al psiquiatra. De vegades falto a l'escola, hi ha molts nens com jo que no serveixen per a res, no és difícil trobar-se un ells pel carrer.

Una tarda que no vaig anar a escola, els meus col·legues van decidir anar al port, és un lloc on la terra s'acaba i el mar et mostra la seva infinitat. Pel camí ens trobem amb obstacles salvables, eren llocs prohibits que requereixen de molta adrenalina.

Davant del mar ens asseiem mirant l'infinit. Aquí neixen desitjos d'aventures que alliberen llast d'infants trencats. A prop nostre hi havia infinitat d'embarcacions, algú va tenir una proposta esbojarrada, partir en una embarcació de salvament marítim.

El més llançat va començar a tocar-ho tot, algú alliberà les amarres, però va saltà una alarma amb un so crispat, tocava sortir corrent, la policia s'intuïa propera, les veus no van trigar a sentir-se i en sortir vam tornar a recuperar el nostre llast.

Teníem una bona escapatòria, però els nervis ens van trair i vam saltar una reixa que ens portava a un lloc barrat per el mar. Acorralats per la policia em vaig llançar, no podia nedar, la meva motxilla i les meves botes em llastaven al fons.

Un policia em va salvà i un cop reunits vam anar al furgó, a comissària teníem una conversa valenta, heroica amb ells, en poc temps ens van enfosquir les nostres cares il·luminades, tot té conseqüències, ens deien.

Els companys amb família tenien millor tracte, jo anava en desavantatge, era un nen de residència, vaig ser un pària, una mica més manejable i penalizador. No vaig anar a la presó, però la meva residència va fer aquesta funció, vaig estar a la meva habitació tancat dies i nits amb el somni de tornar al mar, lluny de tot i lluny de tots."

Antonio Argüelles, Barcelona.