Emocions.

Quan la font dels sentiments s'ensorra, la cara es transforma en plecs descurats humitejant la pell de llàgrimes furtives i irreconeixibles, són les escletxes de l'ànima. Davant d'aquesta desolació les mans apareixen com a murs de contenció, tot i així, res del que s'ha mostrat s'aproxima al que passa al seu interior.

Els nostres nens, quan ploren, els plors van carregats d'emocions que esclaten en salms de súplica. Les seves paraules gairebé no poden donar respostes als seus gestos, demandes i desitjos. La incomprensió de la seva desventura és un llast per a les seves fràgils vides, lluiten negant-se al més profund dels seus cors, però les seves realitats sempre brollen amb manifestos salvatges, cruels i desbocats.

Saber llegir cadascuna d'aquestes llàgrimes i com passegen pels seus fronts aguerrides, no és un propòsit, és una necessitat. Necessiten que algú sostingui aquestes mans de contenció i alliberar, encara que només siguin llampades, allò que oprimeix els seus cors. Un treball que no va d'èxits, sinó més aviat, d'humanitats i presències, amb elles, allò devastador és escortat i custodiat per poder oferir paraules.

Mai penso en la meva mare, no puc, em sap greu recordar-la, no em queden llàgrimes i les nits són llargues. La trobo molt a faltar. A la residència, a l'escola, al parc, al fútbol, ​​busco consols, miratges de mares fugaces, de vegades sento ser part d'alguna cosa, només és un desig efímer que els meus fantasmes consumeixen esgotant-los d'essència. No puc burlar el meu destí.

El dia és plàcid, és diumenge, plou, però és un dia esplèndid. Els meus companys avui estan gaudint amb les seves famílies i la meva educadora dedica el seu temps a estar amb mi. Em sento assossegat, acompanyat i estimat. Però a mitja tarda arriben companys a la residència i el meu cos sent punxades doloroses al cor. Els seus relats amb les mares em van afeblint, són relats viscuts que no puc sostenir.

El meu got és ple d'aigua, una gota més, una mirada recriminatòria, una paraula feridora, una empenta esquiva i el meu cos crema, explosiona i dinamita tot allò que he construït avui amb la meva educadora. Les contemplacions a la residència entre els infants no són una característica, l'esquinçament i la lluita per sostenir-se és més aviat el que predomina.

La tarda és agitada, qualsevol incident insignificant pot desencadenar una tragèdia i l'educadora ho sap. Els diumenges són així, tornades no grates, malestars latents i nits solitàries. En un moment d'agitació he rebut d'una companya una paraula al·ludint a la meva mare, no m'agrada i m'alço amb fúria sobre ella.

Soc recriminat i retirat a la meva habitació, dono un cop a la porta i ploro de ràbia, però en tocar els meus ulls no surten llàgrimes. Crido a la meva mare en veu alçada reclamant el seu consol, la meva veu esquinçada estremeix tot el meu cos. La meva solitud m'ofega, necessito aire, obro finestres, miro el carrer, observo el cel i maleeixo la meva existència.

Estic abatut al meu llit i sento que algú s'hi acosta, és la meva educadora. La rebutjo, no la vull, és malvada, els meus ulls li donen testimoni en mirar-la. Però ella no es retira, segueix aquí, m'observa, acosta les seves mans a les meves, sé que em parla, però no aconsegueixo escoltar-la, només sento les seves mans i llavors els meus ulls deixen brollar aquelles llàgrimes captives i el meu cos s'ensorra. Ella sosté ara fixa la seva mirada a la meva i m'omple de calma la meva ànima turmentada.

Antonio Argüelles, Barcelona.