Culpabilitat.

Tenir sentiments de culpabilitat per actes que van més enllà de qualsevol comprensió és una opció per sobreviure en un món on tu no tens el control. La culpa és inherent de l'ésser humà ens ajuda adaptar-nos i empatitzar amb el proïsme, però no sempre passa així, on treballo, sovint, es transforma en una incapacitat per sentir-se bé. La impossibilitat d’adaptació pot generar: irritabilitat, nerviosisme, ira i frustració, sentiments de defensa que bloquegen la veritable emoció, la tristesa. Pot ser aclaparador enfrontar-se tot sol amb la nostra tristesa, de vegades és millor carregar amb la culpa, aquesta sempre serà més lleugera.

“Jo vull molt al meu pare i a la meva mare. De vegades discuteixen, arriben a les mans, veig sang per les parets, sento paraules endimoniades i el meu cos es glaça de por, però no puc deixar d´estimar-los. La meva mare angoixada avisa a la policia, el meu pare carrega amb ràbia tota la seva ira, jo em llanço al seu coll, ell em llança a terra i deixa la meva mare.

Aquesta era la meva vida abans de venir a aquesta residència, ara no puc intervenir les seves disputes, portar certa calma a casa, que en serà d´ells, necessiten de mi per suportar les seves vides i em sento culpable per haver-los fallat.

A la residència les visites són doloroses. El meu pare quan ve em demana que sigui forta, que no plori, mantinc el meu somriure impassible fins i tot amb el cor trencat. La meva mare quan ve em pregunta a tot moment si estic trista, jo em mostro feliç i alegre amb ella, no vull que pateixi el que estic patint.

Les nits són difícils per a les educadores, veuen com armo la meva culpa per defugir de la meva realitat. Cada llàgrima que cau dels meus ulls la camuflo d'ira, vull el control, encara que em suposi ignorar el que és obvi.”

Antonio Argüelles, Barcelona.