COVID-19.

“Vaig passar mesos tancat a la meva habitació. Vivíem una situació excepcional; l´apocalipsis era imminent. El 2020, el món va fer sonar les alarmes; havíem d'estar confinats, alguns a casa, altres lluny.

El confinament no era res de nou per a mi. Quan vivia amb el meu pare, passava temps sola durant les seves absències. Tenia les seves plantes preferides; les cuidava amb amor. Quan estaven a punt, em deixava sola uns dies. Durant les seves absències, faltava a classe, menjava coses, dormia fins a la nit i jugava amb la tauleta durant hores.

A la residència, les visites familiars estaven prohibides; només veia els meus éssers estimats en una pantalla, la mateixa que feia servir per veure els meus professors de l'escola. La por em condicionava a seguir unes normes deshumanitzadores. Les proves eren subjectives; un educador positiu s'enfrontava a la seva por confinat a casa, un nen positiu s'enfrontava a la seva por sol.

La meva mare va deixar el meu pare perquè ell la pegava, i la seva nova parella va fer ràpidament el mateix. Amb la seva nova parella, es va anar marcint lentament, va deixar d'estimar-me i jo em vaig convertir en la seva vergonya. Ella va observar sense pietat com em maltractaven. Mai vaig ser la seva filla preferida. El ressentiment és molt destructiu, la culpa sempre apareix tard i el dany és irreparable.

No m'agrada el meu aspecte; em rebutjo i m'abuso de mi mateixa per això. Busco amb decisió arribar als límits del que està prohibit. La meva inhibició no és nova; l'he acumulat al llarg dels anys. Començo a sentir que la meva vida passada va ser un fracàs i necessito patir per evitar reconèixer-me. Durant la pandèmia, no menjava, tenia amics imaginaris que em volien fer mal, res importava i la situació no justificava més alarma.

El meu pare sempre tenia una cigarreta tòxica a l'abast i vaig començar a fumar de petita. Un dia, em van enxampar i ell se'n va vantar. Recordo vivament el seu somriure sense dents. "Et sentiràs alliberada", va dir mentre jo vomitava. La meva mare deixava caure la seva beguda alcohòlica allà on queia; sempre ho agafava, i una part se'm quedava a la gola. En aquells moments, era particularment vulnerable; ell ho sabia, i ella mai feia res.

Amb la tornada a la normalitat, tots els nens van recuperar la seva harmonia, els conflictes van tornar a la llar, les discussions familiars van entrar per la porta principal, i els educadors ja no tenien aquella autoritat amenaçadora. Vaig continuar el meu confinament, sovint emmalaltint per evitar l'escola, gairebé no sortint de la meva habitació, sense menjar i sense causar problemes. Em vaig convertir en una ànima errant un cop acabada la pandèmia.”

Antonio Argüelles, Barcelona.